- versió valencià -
El
ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, per fi ha posat
el fil a l’agulla i ha verbalitzat les consignes bàsiques del PP:
la seua acció de govern consisteix a repartir dolor. Tot i que això,
com tantes i tantes coses, depén, perquè resulta que el dolor
sempre el reparteixen entre els mateixos, mentre que la loteria
sempre li toca a Carlos Fabra o a Enrique Crespo (el
del cas Emarsa, el de les traductores romaneses) i només la
reparteixen entre els seus.
En
el debat d’investidura de Mariano Rajoy, el diputat de Compromís
al Congrés, Joan Baldoví, va finalitzar el seu discurs fent
una referència a unes paraules de l’expresident brasiler, Lula
da Silva: «volem polítics valents, disposats a servir begudes
amargues, però que no recaiguen només sobre les esquenes de la
classe treballadora». La doctrina del PP, és just la contrària:
polítics fal·laços, que s’obliden de la gent i viuen en la seua
bambolla de luxe, mentre l’amargor (el dolor) trenca l’esquena
del poble.
Fa
ja uns quants mesos, reclamàvem que les mesures
d’austeritat havien de ser distribuïdes entre tots els àmbits
per igual. Que no és admissible que un sector importantíssim de
persones s’haja quedat sense faena i sense subsidi; que els
funcionaris hagen perdut sobre el 30% del seu poder adquisitiu; que
els autònoms aguanten com puguen amb l’aigua al coll mentre
l’administració no els paga el que els deu; o que els pensionistes
–que són alhora el nostre origen, el nostre exemple i el nostre
referent– hagen de trampejar per a tindre la nevera mig plena i
comprar les medicines que necessiten. Mentrestant, les partides
pressupostàries destinades a l’església catòlica, a l’exèrcit
i a la casa reial es mantenen pràcticament igual que estaven, ningú
es planteja augmentar les taxes impositives a les grans fortunes i
tampoc es combat l’economia submergida i els seus màxims
beneficiaris: els empresaris indecentment rics.
El
ministre de Justícia, evidentment, menteix quan diu que governar és
repartir dolor. Menteix per omissió, perquè el PP només reparteix
dolor entre els més fràgils, entre els que fa un parell d’anys
eren classe mitjana i ara són classe baixa; entre els que eren
classe obrera i ara són classe esclava; i entre els que eren classe
baixa i ara són classe exclosa. Encara estem esperant –i millor
serà que ho fem en una butaca, si en tenim– que el PP s’atrevisca
a tocar els privilegis dels seus, dels rics, dels grans empresaris
amb comptes suculents en paradisos fiscals (¿saben que si es
regularitzaren els diners dels paradisos es podria acabar la fam en
tot el món?), dels polítics corruptes, adulada i aduladora, d’una
mediocritat que fa caure de tòs, dels cacics, dels amos, dels
mafiosos que es creuen amb dret a esclavitzar el poble i a ser
reverenciats amb genuflexions i besamans. A eixos, no els toca el
dolor que reparteix Gallardón, ni Wert, ni cap altre dels nostres
ministres. A tots eixos, els esperen ara unes vacances de nadal en la
neu, uns viatges a terres tropicals o unes compres i unes operacions
estètiques a Nova York.
El
dolor es queda ací, en les cases de totes i tots nosaltres, en la
necessitat imperiosa de reduir els gastos fins a la mínima
expressió, en la tristesa de contemplar una nevera mig buida -en el
millor dels casos-, en la desolació de fer reunions familiars sense
alegria, amb el drama dibuixat en la cara dels que no poden
treballar, amb la desesperació dels qui ja no poden pagar la
hipoteca i senten la gelor de la guillotina del banc que els vol
expulsar de sa casa, amb la pena, de vore els iaios i els fills
vivint un temps de penúria i de misèria que no es mereixien.
Eixe
és el nostre dolor, la beguda amarga que sempre ens toca, l’única
cosa que, de veritat, és propietat nostra.
BLOC-Compromís per Petrer
- versión castellano -
Opinión: "Gobernar
es
repartir dolor"
El
ministro de Justícia,
Alberto
Ruiz Gallardón,
al fin ha puesto el hilo a la aguja y ha verbalizado las consignas
básicas
del PP: su acción de gobierno consiste en repartir dolor. Aún
cuando así, como en tantas y tantas cosas, depende, porque resulta
que el dolor siempre lo reparten entre los mismos, mientras que la
lotería siempre le toca a Carlos Fabra
o a Enrique Crespo (el del caso Emarsa, el de las traductoras
rumanas) y solamente
la reparten entre los suyos.
En
el debate de investidura de Mariano Rajoy, el diputado de Compromís
al Congreso, Joan
Baldoví,
finalizó su discurso haciendo una referencia
a unas palabras del expresidente brasileño, Lula
da Silva: «queremos
políticos valientes, dispuestos a servir bebidas amargas, pero que
no recaigan solamente sobre las espaldas de la clase trabajadora».
La doctrina del PP, es justo la contraria: políticos falaces, que
se olvidan de la gente y viven en su burbuja de lujo, mientras la
amargura (el dolor) rompe la espalda del pueblo.
Hace
ya unos cuantos meses, reclamábamos
que las medidas
de austeridad debían ser distribuidas
entre todos los ámbitos por igual. Que no es admisible que un sector
importantísimo de personas se haya quedado sin trabajo y sin
subsidio; que los funcionarios hayan perdido sobre el 30% de su poder
adquisitivo; que los autónomos aguanten como puedan con el agua al
cuello mientras la administración no les paga lo que les debe; o que
los pensionistas –que son a la vez nuestro origen, nuestro ejemplo
y nuestro referente– deban trampear para tener la nevera medio
llena y comprar las medicinas que necesitan. Mientras tanto, las
partidas presupuestarias destinadas a la iglesia católica, al
ejercito y a la Casa Real se mantienen prácticamente igual que
estaban, nadie se plantea aumentar las tasas impositivas a las
grandes fortunas y tampoco se combate la economía sumergida y sus
máximos beneficiarios: los empresarios indecentemente ricos.
El
ministro de Justícia,
evidentemente, miente cuando dice que gobernar es repartir dolor.
Miente por omisión, porque el PP solamente reparte dolor entre los
más
frágiles,
entre los que hace un par de años eran clase mediana y ahora son
clase baja; entre los que eran clase obrera y ahora son clase
esclava; y entre los que eran clase baja y ahora son clase excluida.
Todavía estamos esperando –y mejor será
que lo hagamos en una sillón, si tenemos– que el PP se atreva a
tocar los privilegios de los suyos, de los ricos, de los grandes
empresarios con cuentas suculentas en paraísos
fiscales (¿saben
que si se regularizase el dinero de los paraísos se podría acabar
el hambre en todo el mundo?), de los políticos
corruptos,
adulados y aduladores, de una mediocridad que hace caer de
espaldas,
de los caciques, de los amos, de los mafiosos que se creen con
derecho a esclavizar al pueblo y a ser reverenciados con
genuflexiones y besamanos. A esos, no les toca el dolor que reparte
Gallardón, ni Wert,
ni ningún otro de nuestros ministros. A todos esos, les esperan
ahora unas vacaciones de navidad en la nieve, unos viajes a tierras
tropicales o unas compras y unas operaciones estéticas
en Nueva York.
El
dolor se queda aquí,
en las casas de todas y todos nosotros, en la necesidad imperiosa de
reducir los gastos hasta la mínima expresión, en la tristeza de
contemplar una nevera medio vacía -en el mejor de los casos-, en la
desolación de hacer reuniones familiares sin alegría, con el drama
dibujado en la cara de los que no pueden trabajar, con la
desesperación de quienes ya no pueden pagar la hipoteca y sienten el
frío de la guillotina del banco que los quiere expulsar de su casa,
con la pena, de ver a nuestros mayores y a nuestros hijos viviendo
un tiempo de penuria y de miseria que no se merecen.
Ese
es
nuestro dolor, la bebida amarga que siempre nos toca, lo único que,
verdaderamente, és propiedad nuestra.
BLOC-Compromís
per Petrer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada